Articles a foc lent

Si pogués teletransportar-me, si la quotidianitat de vegades no emboliqués tant, demà a la tarda seria a Madrid, en concret a la llibreria La Mistral, a les 19 hores, com un clau ben pentinat, per escoltar dues escriptores que aprecio i la intel·ligència de qui admiro: Rosa Montero i Claudia Piñeiro. Coincideixen a la taula de novetats els seus Cuentos verdaderos i Escribir un silencio, tots dos a Alfaguara, llibres que reuneixen cròniques i reportatges publicats al diari El País, en el cas de Montero, i columnes de premsa aparegudes, en el de Piñeiro, en diaris argentins com ara Clarín, La Nació i Pàgina 12, a més de discursos pronunciats en fires del llibre i càtedres universitàries. Textos de no ficció, tot i que les dues autores estan, per damunt de tot, posseïdes pel dimoni novel·lesc. Paraules filades en el seu moment amb urgència de la vida, però que continua parlant-li al present.

Crec que les dues escriptores són bones amigues. Diria que, a més, comparteixen certa mirada sobre el món o, més ben dit, que totes dues se situen en un lloc semblant per observar-lo: als marges, però sense perdre de vista el centre incandescent del món. «Sempre he cregut –escriu Montero– que és allà, a les fosques rebotigues de la societat, on la vida es manifesta amb menys maquillatges, més pura, més autèntica».

La novel·lista argentina treballa els seus textos periodístics des de la intimitat desposseïda de narcisismes, la reflexió i la memòria, entesa com a acte de voluntat, perquè, per substanciar-la, «cal voler recordar, individualment o com a societat». Per això, a banda de pensar el llegit, a les seves pàgines afloren les lluites per defensar el dret a l’avortament; la pobresa, la violència i l’ecocidi al delta del Paraná; i les Mares de Maig que van escoltar Sting cantant Ellas bailan solar al camp de River.

Cuentos verdaderos, les cròniques que Montero va escriure durant la dècada accelerada entre el 1978 i el 1988, suposen un oportú viatge de regressió per comprendre de quina Espanya venim, quant de múscul va cremar el rem a la travessia i com de decisiu va ser el paper dels mitjans en la democratització del país. S’hi encadenen la matança dels advocats d’Atocha, la reguera de morts d’ETA, l’epidèmia de l’heroïna, el soroll de sabres, la desaparició d’El Nani en mans d’una màfia policial, l’atur i qüestions que ara poden semblar trivials, però que també expliquen el que vam ser, com el Teatro Chino de Manolita Chen, aquell espectacle ambulant que va anomenar-se «el cabaret dels pobres». Els articles estan escrits amb un ferotge instint narratiu. Semblen relats.

Montero o Piñeiro, és ben igual. Escriure així per als diaris, imprimint a la

Montero i Piñeiro imprimeixen pols narratiu als seus textos a la premsa. La bona crònica requereix un esforç que la crisi econòmica i la digital no aprecien

pàgina aquesta vibració, és dificilíssim. Els periodistes ara són homes i dones orquestra. Explicar els fets o reflexionar-hi requereix un temps que ja no es paga. I allà s’amaga el millor periodisme, en aquest territori liminar que voreja la literatura.

Periodista i escriptora