«Primer el lloguer, després menjar»
Una mare i una àvia que gairebé no arriben a final de mes expliquen com gestionen l’alimentació diària de les seves famílies. «Estic tan farta d’haver-l’hi de negar tot que les txutxes són l’única cosa a què li puc dir que sí», assegura la mare.
gar les extraescolars», assenyala Ona Lorde, responsable de polítiques d’infància d’aquesta oenagé.
La doctora Ramón, des de Sant Joan de Déu, també apunta que «l’obesitat no és només una qüestió del cistell de consum». L’exercici físic també hi juga un paper. I assenyala que els progenitors dels nens de famílies més desfavorides més habitualment «endollen els petits» a les pantalles, cosa que fomenta el sedentarisme.
En l’obesitat hi ha també una «bretxa de gènere»: si els nens més afavorits tenen un percentatge d’activitat física moderada o intensa del 60%, aquesta dada baixa al 50% en el cas dels nens desfavorits i fins al 30% en el cas de les nenes.
Repercussions
L’obesitat causa diabetis, infarts aguts i ictus, entre altres malalties. També trastorns de salut mental. «El que veiem ara en la vida infantil repercutirà en l’edat adulta», alerta Juanjo García, cap de Pediatria de Sant Joan de Déu. A la unitat d’obesitat de l’hospital, la doctora Ramón visita molts nens les famílies dels quals utilitzen el banc d’aliments. «És difícil que tinguin accés a verdures. Els serveis socials estan molt desbordats i tenen més dificultats que abans».
Les ajudes per a l’alimentació que ofereixen les administracions a través dels bancs d’aliments tampoc ofereixen solució. La majoria de centres, gestionats per voluntaris i entitats socials, solen repartir productes que no s’espatllen: pasta, arròs i llaunes. Però ni rastre de productes frescos. «Tenim un problema enorme», es queixa Darnell, des de Càritas Barcelona. Els únics que aconsegueixen repartir menjar fresc són les entitats socials que tenen espai i diners per emmagatzemar-lo en neveres i congeladors. Són una minoria», insisteix Darnell.
■
L’una és mare en solitari d’una adolescent de 15 anys. L’altra, àvia de quatre nens d’entre 12 i 4 anys. Es diuen Keby Goff i Nubi Santamaría i totes dues comparteixen l’angoixa d’haver d’omplir els plats de menjar diàriament, sense saber com. Miren que els seus fills i nets puguin menjar tres vegades al dia, tot i que reconeixen que abusen dels hidrats i que la fruita és un luxe. «Mengem menys però estem més grassos –explica Santamaría–. És clar que la mala alimentació ens afecta la salut». «Estic tan farta d’haver de negar-l’hi tot que les txutxes són l’única cosa a què li puc dir que sí», explica Goff. Juntes participen als tallers de cuina comunitaris del projecte Alimenta que impulsa l’Ajuntament de Barcelona: una vegada al mes cuinen amb altres usuaris de serveis socials i aconsegueixen salvar un parell de menjars al mes, a part dels cistells dels menjadors socials, que se’ls facilita.
«Per menjar cada dia fas meravelles i aprens a economitzar», se sincera Santamaría. És colombiana. Va arribar a Catalunya poc abans de la pandèmia i a poc a poc ha anat portant la seva família, tots amenaçats per les màfies de la droga. Ni ella ni els seus fills tenen permís de treball, però van trampejant amb feines en l’economia informal: cuidant dependents, en la construcció o en la restauració. «El primer que paguem és el lloguer i les factures: després ve el menjar», assegura Santamaría. Viu amb els seus fills i nets en dues habitacions subarrendades a l’Hospitalet de Llobregat que els costen 600 euros al mes.
Goff, per la seva banda, és mare en solitari. És d’Hondures i busca feina com si fos aire per respirar. Donen gràcies que, almenys, als seus pisos no han de pagar un extra per dutxar-se o utilitzar la cuina. «Hi ha famílies que tenen un càmping gas a l’habitació per poder cuinar», explica Lidia González, directora de l’associació Ítaca.
Per a elles, la dieta saludable sona a utopia. «Anem als serveis socials una vegada al mes perquè ens donin menjar: però no ens arriba per a tot el mes», reconeix Goff. Allà aconsegueixen pasta, arròs, llaunes de tomàquet, tonyina i pots de llenties. «La part bona que té és que dura més, et dona més rendiment i t’omple més la panxa», explica Santamaría.
El peix ni el veuen
En això basen la seva alimentació. El peix fa anys que no el veuen. «Als nens els donem pollastre i ous, el més barat», es resigna Santamaría. «La fruita i la verdura és un extra, quan tenim una mica de diners estalviats compres el més barat que trobes», explica Goff.
«La meva filla es cansa de menjar pasta i arròs tot el dia, jo ho entenc... però no tinc cap altra opció», explica Goff amb veu entretallada. Està cansada d’haver de dir-li que no a la seva filla. «L’altre dia em va dir que volia fer una extraescolar i li vaig contestar que no podíem pagar-ho. Tampoc les excursions de l’escola. Per això, quan em demana txutxes o alguna brioixeria, li dic que sí, no és tan car», prossegueix. És el que es coneix com a efecte compensatori del sucre. Santamaría assenteix amb llàgrimes: ha passat pel mateix. «Alguna vegada els compro síndria, que és el seu menjar favorit, però és un luxe», admet l’àvia.
Totes dues afirmen que aquesta mala alimentació els està passant factura. Goff, a més, té diabetis. «¿Com vols que compleixi la dieta que em diu el metge?», es pregunta. «Tenim diversos usuaris amb diabetis i molts més amb obesitat, especialment persones de més de 50 anys», explica Araceli Carrillo, dinamitzadora del projecte Alimenta de l’Ajuntament de Barcelona, en què participen les dues dones, 130 persones a tota la ciutat.
Una vegada al mes assisteixen al centre cívic de Sant Martí per cuinar amb persones en la seva mateixa situació i emportar-se els túpers a casa. «Està molt bé parlar d’alimentació saludable, però a aquesta gent no els dona, sobreviuen dels bancs d’aliments. Aquí almenys els donem perquè puguin cuinar alguna cosa saludable», diu Carrillo. Un dels tallers estrella d’aquestes cuines, de fet, són les receptes de minestres de verdures.
■
«Per menjar cada dia fas meravelles i aprens a economitzar», explica Santamaría