16 anys després arriben les oposicions

Vaig finalitzar els estudis de Tècnica Especialista en Educació Infantil (TEEI) el 1999 i em vaig inscriure a la borsa de treball del Departament d’Educació. Mentre esperava una plaça o substitució, van anar passant els anys i exercia de treballadora social quan, el 2005, es creava una figura nova de reforç per a les aules de P3. Era una oportunitat i un gran compromís. Si funcionava, es crearien places de TEEI a cada aula de P3 de totes les escoles públiques de Catalunya. Això sí, per consolidar els nostres llocs, en un màxim de tres anys ens hauríem de presentar a un concurs d’oposició. Així funciona l’Administració pública, i sabent-ho, vaig deixar la meva feina i vaig acceptar amb mil preocupacions i nervis.

Les oposicions no arribaven, i jo m’anava fent gran. Els mestres entraven i sortien i jo seguia a l’escola, participant en l’elaboració de material didàctic, en l’observació del procés d’aprenentatge de

l’alumnat per a la seva posterior avaluació i acompanyant els nens en el seu creixement i aprenentatge. A l’escola sempre diuen que soc l’única que ha tingut tots els alumnes, perquè els grans un dia també van estar a P3 amb mi. Vaig començar sent la noia dels encàrrecs, vaig demostrar que m’implicava, ajudava en tot el que feia falta i era una veu més en els cicles i reunions de nivell, aportant propostes i donant recolzament a l’aula. Les mestres confien en mi, i les famílies també.

Ara, després de 16 anys, arriben les oposicions que havien d’arribar en un màxim de tres anys. Ara, després de 16 anys, he de demostrar tot el que he demostrat al llarg dels anys a través d’un examen memorístic, amb part legislativa i un teòric eliminatori. Ara, després de 16 anys, no podré seguir en el meu centre quan soc una peça més d’aquest gran trencaclosques que forma cada escola.

¿Quin sentit té ara treure una peça que encaixa per substituir-la per una altra?