‘Le parapluie’

Última hora de la tarda. Comença a apagar-se el dia i s’encenen, a salts, els fanals. Surto del cine. Camino carrer avall. Al meu

cap, encara, la música de Brassens: «Un petit coin de parapluie/ contre un coin de paradis». A poc a poc va passant del cap als llavis. M’atreveixo a cantar-la, tot just un murmuri. I com volent regalar-me l’escenari adequat, comença a ploure. Pluja fina. Accelero el pas i s’accelera, a la vegada, el ritme de la pluja. Les gotes, amb força, sobre el meu cap. Rellisquen pel meu front i desemboquen a la punta del nas. Em dic que és igual, que no hi ha rentat que valgui. Que per molt que s’entossudeixi el núvol que descarrega, no aconseguirà esborrar les imatges que, al costat de la cançó, han quedat gravades a foc –a foc i aigua– a la meva memòria: Pasqual Maragall i Sílvia Pérez Cruz cantant (¡i ballant!) junts, al saló de l’antiga casa familiar; al seu costat, Diana Garrigosa (de qui dimecres que ve farà un any de la seva mort; per ella, el meu carinyós i agraït record), lúcida i valenta, sembla feliç; Lluna Pindado, la Lluna de Roquetes, ara adulta i actriu, acompanya al piano Le parapluie, que Maragall recorda nota per nota, paraula per paraula.

Aquesta és l’última seqüència del documental Maragall i la Lluna, que aquests dies es pot veure als cines. Un film molt recomanable per qui es disposa a revisar de manera crítica el passat recent i a posar en ordre els records, però també per qui, sense haver-la viscut, ha sentit parlar d’una altra Barcelona i una altra Catalunya de vaivens i contrastos, de moments espectaculars (Olimpíades del 92) i conflictes irresolts (Estatut del 2006). Un film al qual caldrà acudir repetidament per omplir els buits (silencis, falsedats, tergiversacions) de la història oficial. Un emotiu retrat del Maragall alcalde i el Maragall president, però també del Maragall més pròxim. El de les maragallades il·lustres. El d’avui dia, tan injustament allunyat de si mateix.

La pel·lícula s’ha estrenat coincidint amb la present campanya electoral. A mi m’alegra que, en aquests moments, Maragall torni a ser als cartells. No anem sobrats de referents. Atent a la pantalla, recordava la sentència de Ciceró (que ocupava, i no casualment, la butaca del costat): «No podem canviar el passat, però podem preveure el futur».

Arribo, xop, a la porta de casa meva. La pluja s’ha acarnissat amb mi. Le parapluie segueix al meu cap, però de poc serveix si no el portes a la mà. Una última mirada al carrer. Veig la publicitat electoral. Recordo els versos que un altre Maragall, l’avi poeta, va escriure, referits a la sardana. M’animo a projectar-los al present d’un país en vigília d’eleccions: «...Ja és decanta a l’esquerra i vacil·la,/ ja volta altra volta a la dreta dubtant/ i se’n torna i retorna intranquil·la/ com mal orientada l’agulla d’imant».

Expectant, i en vista del que està caient, em tanco a casa.

M’alegra que, en aquests moments, Pasqual Maragall torni a ser als cartells. No anem sobrats de referents