‘Fact check’ de campanya: les quatre mentides d’Ignacio Garriga
El temor a problemes logístics el 14-F i el rècord absolut de vot per correu eclipsen el pols entre els partits, que creix en intensitat. El trio de favorits per a la victòria segueix estant molt igualat i sense aclarir els seus pactes.
Si a finals del 2017 tots els catalans sabien que hi havia eleccions perquè les convulsions de la tardor havien tensat més que mai les costures de la societat, en aquesta ocasió tota la ciutadania és conscient que el diumenge que ve es vota perquè el trauma de la pandèmia i les seves possibles conseqüències durant la jornada electoral estan eclipsant el pols entre partits i candidats en una més que atípica campanya que acaba de traspassar la línia de l’equador. Tot i que aquesta primera setmana s’ha parlat més de com votarem que de què votarem, el foc creuat existeix i s’ha avivat a una velocitat molt més gran de l’esperada, tant entre independentistes i constitucionalistes com dins de cada bloc.
Aquesta batalla política sense treva s’ha vist relegada per les alarmes llançades des d’algunes administracions arran de l’allau de membres de meses electorals que han litigat per mirar de deslliurar-se de la jornada per por del coronavirus. Aquesta circumstància, habitual en tota cita amb les urnes però mai amb tanta magnitud, obliga a caminar sobre uns llimbs legals i ha portat algunes juntes electorals a alertar que un excessiu absentisme el 14-F podria endarrerir 48 hores el desenllaç de les eleccions, ja que la llei fixa aquest termini perquè es voti a les meses que no s’hagin pogut constituir el dia dels comicis. Els responsables del procés electoral de la Generalitat, però, minimitzen aquest risc i creuen que els problemes seran molt puntuals, tot i que sí que reconeixen que fins a la mateixa vigília del dia de la votació no es podrà calibrar el volum d’incidències.
284.706 vots per correu
L’altre obstacle logístic que caldrà salvar el mateix dia 14 serà la marea de vots per correu que s’afegiran als que es dipositin a les urnes. 284.706 electors han sol·licitat votar de forma anticipada, un rècord absolut a Espanya en 45 anys de democràcia. Els candidats s’han encarregat d’encoratjar aquesta via de participació per evitar aglomeracions als col·legis electorals, però no seran ells els que donin exemple, ja que tots preveuen fer-se la tradicional foto al seu punt de votació. Malgrat aquestes crides, els organitzadors del procés electoral afirmen que «no hi haurà cap lloc més segur que el col·legi electoral».
Tants temors i recels contrasten amb la relaxació de les restriccions que entrarà en vigor demà, just la setmana que, segons els informes que la Generalitat va esgrimir per intentar ajornar els comicis, la tercera onada de la Covid havia d’arribar al seu pic. Que la participació baixarà és un fet perquè les eleccions del 2017 van significar un sostre (79%) inabastable en temps de pandèmia. Les enquestes calculen que la participació tornarà a cotes anteriors al procés, a les èpoques del pujolisme i el tripartit, quan pivotava al voltant del 60%.
A falta de l’última fornada de sondejos, la mitjana de les últimes setmanes manté en un triple empat tècnic el PSC, ERC i JxCat, però també pronostiquen que al voltant del 30% de l’electorat continua indecís. Aquest factor serà clau per desencallar el triomf, que també depèn del joc de contrapesos entre la balança metropolitana que es disputen els republicans i els socialistes, i la pugna per l’hegemonia independentista entre Esquerra i Junts.
Davant com de disputats estan aquests fronts, ERC ha hagut de combinar la seva estratègia de polaritzar la campanya amb el PSC, llançant-lo als braços fins i tot de Vox, amb una defensa dels incessants atacs de JxCat, acusacions de corrupció incloses. El republicà Pere Aragonès manté, malgrat els nos recollits, la seva oferta d’un Govern que ajunti totes les forces que defensen l’autodeterminació i l’amnistia i, de passada, dilueixi el pes de Junts i aïlli els socialistes amb la dreta.
Amb una sola opció de pacte, la postconvergent Laura Borràs busca el cos a cos amb els seus socis independentistes, que l’han deixat sola amb la bandera de la DUI i, fins i tot, han qüestionat la seva idoneïtat com a candidata per la causa judicial que té oberta per quatre delictes de corrupció. Ni ERC ni la CUP li han garantit el seu suport, com tampoc ella i el seu cap de llista, Carles Puigdemont, han deixat clar fins on estarien disposats a apujar el llistó dels seus vots si guanya Aragonès. L’efímera imatge d’unitat sobiranista la van protagonitzar els presos en un acte conjunt d’Òmnium que no va aconseguir dissimular els recels.
El tercer en disputa, el socialista Salvador Illa, diana de l’independentisme i les dretes, intenta escapolir-se de la bronca sense aclarir com podrà neutralitzar el veto d’ERC a una investidura que ha promès intentar si guanya. Compta amb l’aval dels comuns, que escampen la sospita, com ERC, que el PSC seria capaç de buscar el recolzament de les dretes, en lluita amb Vox per evitar el sorpasso, per tal de descavalcar l’independentisme.
Poques esperances hi ha que l’esprint final de la campanya, que inclou debats en català i en castellà, serveixi per resoldre tants enigmes. I aquests tampoc aclariran si el dictamen de les urnes és tan estret com auguren els sondejos. Si els independentistes revaliden la majoria al Parlament, l’aixada per desbrossar l’acord i evitar el bloqueig seria que la distància entre ERC i Junts fos prou àmplia com perquè poguessin fixar-se condicions inassumibles que donin ales al fantasma de la repetició electoral.