Embolic integral
El fiasco del Poder Judicial agreuja la inestabilitat del Govern central i torna a endurir el tribunal de l’1-O Sánchez admet que si no hi ha Pressupostos, hi haurà urnes El jutge Marchena renuncia a l’ascens al suggerir el PP que controla la seva decis
La Moncloa insisteix en la pròxima tardor com a data electoral més probable, però el març pren força
El Govern de Pedro Sánchez és propens als girs, provocats per decisions pròpies i alienes, però el que ha passat els últims dies va més enllà del que és normal. A mitjans de la setmana passada, l’Executiu insistia que presentaria els Pressupostos, tingués suport o no. També havia arribat a un pacte amb el PP, molt criticat per les associacions de jutges, per renovar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). I repetia que pensava esgotar la legislatura, que la portaria fins a mitjans del 2020. Cap d’aquestes tres coses continua en vigor.
Les dues últimes van caure ahir, quan Manuel Marchena, president de la Sala Segona del Tribunal Suprem, encarregada del judici del procés, va renunciar a la presidència del màxim òrgan de govern dels jutges, lloc per al qual seria nomenat en virtut de l’acord entre socialistes i conservadors. Marchena va fer aquest pas després que es conegués un missatge de mòbil del portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, en què traslladava als seus companys de grup que l’elecció del magistrat suposaria que el seu partit continués «controlant la Sala Segona des del darrere».
Cosidó va quedar molt desacreditat amb aquesta falta de respecte a la independència judicial, però al seu partit, en el fons, li va anar bé el pas enrere de Marchena. El pacte amb el PSOE no havia agradat en amplis sectors del PP, al cedir la majoria en el CGPJ als progressistes, i la formació de Pablo Casado va aprofitar la renúncia per donar-lo per trencat, intentant de passada eclipsar que el magistrat havia pres aquesta decisió a causa del missatge de Cosidó.
CANVI DE DISCURS / El més perjudicat, paradoxalment, va ser el PSOE. L’entesa amb el PP li servia al Govern per traslladar que continuava mantenint la iniciativa, tirant endavant decisions malgrat només tenir assegurat el suport dels 84 diputats socialistes, i contrarestar així el previsible fracàs dels Pressupostos. Però tot se’n va anar en orris. I Sánchez, després de conèixer la renúncia de Marchena, va tornar a canviar de discurs.
L’endemà que el ministre de Foment, José Luis Ábalos, donés ales als rumors sobre un avançament electoral al no «descartar» que les generals se celebrin al maig, juntament amb les municipals i les autonòmiques, el president va admetre que no podria arribar fins al 2020. «Sense Pressupostos, la meva vocació d’arribar fins al final de la legislatura es veu reduïda», va dir Sánchez a les nou del matí, en un acte organitzat pel setmanari The Economist.
La qüestió és quant durarà aquesta legislatura tan atípica. Sánchez va traslladar el seu discurs tradicional, que repeteix en públic i en privat: ell, i només ell, té la capacitat de cridar a les urnes. «Les eleccions les faré quan consideri que són beneficioses per a aquest país. No ho faré en nom de l’interès del meu partit, ni perquè m’ho demani cap altre partit», va explicar el cap de l’Executiu.
A la Moncloa continuen assenyalant la tardor de l’any que ve com a moment més probable per a les generals. Tenen grans esperances dipositades en les eleccions andaluses del pròxim 2 de desembre. El previsible bon resultat de Susana Díaz i la caiguda del PP servirà perquè l’Executiu agafi impuls i es mantingui gairebé un any més, segons aquesta versió, aprovant les mesures socials del seu pacte pressupostari amb Podem via reial decret. Però res està clar. Un veterà dirigent socialista assenyala que cada vegada agafa més força una convocatòria al març o l’abril. «Veig impossible governar per força i d’aquí uns mesos és probable que seguim al davant en les enquestes», explica.
Els col·laboradors del president també mantenen aquesta hipòtesi, que permetria una negociació global, en el Govern central i als territoris, dels pactes postelectorals. Aquí Sánchez va tornar a obrir-se a un acord amb Albert Rivera, recordant que ja en va segellar un a començaments del 2016, quan va intentar sense èxit arribar a la Presidència del Govern.
DIMISSIONS RECLAMADES / Després, al Senat, durant la sessió de control al Govern, el president es va enfrontar amb el mateix Cosidó. El líder socialista va demanar al PP que torni al pacte, però també va reclamar la dimissió del portaveu parlamentari. Els conservadors, alhora, van exigir la sortida de la ministra de Justícia, Dolores Delgado, a qui culpen que Marchena fos situat com a president del CGPJ abans que els nous vocals de l’organisme jurisdiccional, en teoria encarregats de la seva elecció, el votessin.
«Vostè, senyor Cosidó, ha dit coses gravíssimes sobre l’acord. Vostè ha ofès la credibilitat del jutge Marchena i ha danyat el crèdit general de la Justícia. Facin oposició al Govern, però no deteriorin l’Estat. Avui [per ahir] ha renunciat algú, però no ha sigut qui els espanyols volen que renunciï, que és vostè, senyor Cosidó», va assenyalar Sánchez.
Però la millor frase del president, potser la més sincera, havia arribat a primera hora. Va ser aquesta: «Com deia Azaña, la política és un continu teixir i desteixir. Si una cosa he après en sis mesos és que els desafiaments no s’acaben mai. Sembla que has resolt un problema i en tens vint més sobre la taula». ☰