Borja Cobeaga
Guionista
★★★★
Amb Diego San José, forma el tàndem de guionistes de Superlópez, adaptació del personatge creat per Jan que barreja costumisme i humor. La pel·lícula, protagonitzada per Dani Rovira, s’estrena aquest divendres als cines.
Quan li va caure a les mans el projecte de Superlópez, Borja Cobeaga i Diego San José van haver de prendre algunes decisions importants a l’hora d’elaborar-ne el guió. Entre altres, no adaptar cap còmic concret, sinó capturar l’esperit de les vinyetes de Cobeaga i construir una història des de l’inici. A més, no es van plantejar el personatge com un revers de Superman a tall de paròdia. No volien fer una spoof movie, sinó crear una pel·lícula amb calidesa i ànima. Per això van decidir que un dels elements fonamentals seria el costumisme a través del qual construirien les relacions entre els personatges.
El tàndem s’ha consolidat en la indústria amb èxits de taquilla com Ocho apellidos vascos, però, a més, després de sis guions junts, han desenvolupat una personalitat pròpia a l’hora d’acostar-se als personatges a través de les seves inseguretats i fragilitats i dotar-los d’una dimensió entre patètica i entranyable. Des de Pagafantas (2009), han aconseguit dotar de dignitat els perdedors, i d’alguna forma aquesta idea també és present a Superlópez, que s’estrena aquest divendres: el protagonista és un superheroi, però d’anar per casa. És maldestre, eixelebrat i inoportú, però té bon fons i cor. «Ens interessava explorar la mitjania», diu Cobeaga. «A Louis Lane li era igual Clark Kent i li flipava Superman. Però Luisa Lanas prefereix López, i Superlópez li sembla un rònec».
VIURE «EN LA MEITAT» En la pel·lícula, un dels ensenyaments que Juan López rep del seu pare és que «per ser feliç, cal ser mediocre» i que el millor al nostre país és passar sempre desapercebut. «Per a mi és el tema principal», continua San José. «Pots arribar més lluny traient un sis que sent molt estudiós o un repetidor. En la meitat es viu molt bé i ningú se n’adona».
Un dels trets recurrents dins de la seva trajectòria junts té nom i cognoms: Julián López. El seu personatge del Jaime sembla expressament escrit per a ell. «El Borja i jo som uns macarres de barri i vam fer una cosa sibil·lina. Vam escriure el personatge i el vam dialogar d’una manera que només encaixa amb Julián López. I quan la gent ho va llegir, l’únic actor que li passava pel cap era Julián», riuen.
Pel que fa als personatges femenins, tant Luisa Lanas, que interpreta Alexandra Jiménez, com la malvada que encarna Maribel Verdú, en realitat porten les regnes de l’acció i són les que prenen les decisions. ¿Un efecte dels nous temps? «És molt clar –diu San José- , respon a una evolució i una responsabilitat que hem de tenir tots dins de la ficció actual».
Tot i que pertanyen a la mateixa generació de directors i guionistes que han donat aire fresc a la comèdia espanyola, el cert és que Cobeaga i San José no havien treballat encara amb Javier Ruiz Caldera. «Bé, sí, en El Ministerio del Tiempo, en un capítol, però se m’oblida sempre», recorda San José. «A mi em feliciten per Anacleto, i no és meva, així que era qüestió de temps que acabéssim treballant junts», respon el seu col·lega.
«Per ser feliç has de ser mediocre i, per a mi, aquest és el tema principal de la pel·lícula», afirma San José
L’experiència no pot haver sigut més gratificant. Van col·laborar des del principi i això va facilitar totes les coses a l’hora d’encarrilar el projecte pel mateix camí. «Escriure sent amics, ajuda. Aquesta complicitat no s’havia de negociar. Rèiem i no s’havia de temptejar de quin pal anava cada un». Però eren principiants en alguna cosa: mai havien fet un guió d’acció amb efectes especi-
als. ¿S’escriu igual quan s’està supeditat al que es pot fer o no a través de la tecnologia? «Deixem escapar la imaginació. Ens interessava especialment el concepte d’acció amb una idea còmica darrere», assenyala Cobeaga. «Però érem conscients que hauríem de dosificar els moments espectaculars», continua San José. «Les armes que teníem eren la proximitat argumental i els matisos, no veure un paio volant durant 70 minuts».
El tàndem ha après amb el temps que el riure no és qüestió de gaires diners i que una rèplica ben donada pot ser més efectiva que qualsevol escena aparatosa. «L’acudit més barat és el que més gràcia pot arribar a fer», afirma Cobeaga.
També són conscients que la seva versió de Superlópez pot molestar els puristes. «Moltes vegades la gent no deixa que la pel·lícula els sorprengui, sinó que espera veure el que tenia al cap. I si no encaixa en les seves expectatives, s’enfaden», comenten. Per això no es van atabalar a l’hora d’escriure el film pensant en totes aquestes implicacions. Com diuen, Superlópez és una pel·lícula comercial que busca el sector de públic més alt possible. «I això, sens dubte, desconnectarà molta gent», segons Cobeaga.
ELS LÍMITS DE L’HUMOR Tant ell com San José són actius a les xarxes i sovint han donat la seva opinió sobre alguns temes que tenen a veure amb els límits de l’humor. «El que és greu és quan això passa als jutjats. Però s’està magnificant quan es diu que no hi ha llibertat d’expressió. Crec que cada vegada ens tapem la boca a nosaltres mateixos perquè som més preventius a l’hora de dir les coses», assegura Cobeaga. «A mi em sembla perillós, tot això. Perquè ens tallem i no per consciència moral, que seria el més normal, sinó per pròpia conveniència. I aquesta pressió social és una derrota», continua San José.
A més, tots dos pensen que les xarxes socials han difós la idea que tothom té dret a opinar sobre tots els temes del món haguts i per haver-hi. «Ara resulta que tots els ciutadans són acadèmics de l’humor. Fa segles opinaven els savis. Ara tothom opina», afirma San José. «Hi ha una pornografia de l’opinió. La gent té molts problemes d’autoestima i necessita treure de dins el que té. Però a mi m’importa una merda, com diu la cançó de Los Punsetes. Lluitaria per un país on es pogués opinar, però no on s’obligués a opinar, quina dictadura», sentència Cobeaga.
☰
«Ens interessava
especialment el concepte d’acció amb una idea còmica darrere», diu Cobeaga