Alguna cosa a celebrar
No han sigut temps fàcils per a la democràcia nordamericana, però el que apunten els resultats de les eleccions de dimarts permet un cert raig d’esperança. Amb l’escrutini encara sense finalitzar, el Partit Demòcrata recupera la majoria a la Cambra de Representants, no al Senat, on els escons en joc es localitzaven en àrees rurals i de més pes republicà. Aquesta vegada les enquestes anaven encaminades.
La mobilització ha sigut un factor clau per al triomf demòcrata. Joves, dones, llatins, afroamericans... molts votants que van decidir quedar-se a casa en les presidencials del 2016 han acudit ara a mostrar la seva indignació i rebuig pels abusos i atacs d’un dels presidents més anòmals de la història dels EUA. I ho han fet malgrat les inclemències del temps en nombrosos estats i els incidents en les màquines de votació en nombrosos col·legis electorals.
És, sens dubte, un gran resultat per als demòcrates, que acaben amb dos anys de control absolut per part del Partit Republicà de totes les instàncies de Govern –Cambra de Representants, Senat i Casa Blanca– i que dibuixen un nou paisatge en la política del país: «No és que sigui una onada blava», deia abans-d’ahir un comentarista a la CNN, descrivint el que considerava un renéixer del Partit Demòcrata. «És una onada multicolor, més jove, més fosca, més moderna, amb més dones, amb més veterans...». Un buf d’aire fresc per a una formació que s’havia convertit per a molts en un elefant tan conservador en la seva composició com el seu oponent.
Una onada també més femenina, amb la possibilitat, si es confirmen les previsions, que hi hagi per primera vegada més de 100 dones a la Cambra. Tot i així, no passaran del 25%, una xifra exigua en comparació amb la majoria de democràcies occidentals. Ara la nova Cambra baixa té l’oportunitat d’exercir un control sobre els excessos del president que la majoria republicana ha obviat. És cert que Donald Trump continuarà tenint la potestat de seguir governant a base de decret, especialment en algunes àrees, com ara la política exterior. Però també ho és que es veurà confrontat per una nova realitat.
Els demòcrates tenen a les seves mans promoure algunes polítiques que susciten un recolzament generalitzat, com ara la inversió en infraestructures –promesa en la seva campanya per Trump–, la reducció dels costos sanitaris o una sèrie de reformes permanentment aparcades. A més, podrien reobrir la investigació sobre la ingerència russa. S’haurà de veure si tenen ganes, o capacitat, d’obrir altres melons, com la reclamació de la declaració d’impostos del president o com el tan anomenat, i tan complicat, impeachment.
És l’oportunitat també de consolidar altres bases en la recerca d’un candidat o candidata capaç de disputar a Trump la presidència el 2020. No serà fàcil en un país summament polaritzat, on la tradició acostuma a manar que l’ocupant de la Casa Blanca repeteix un segon mandat. És probable que en el seu narcisisme patològic, el president es presenti com a únic guanyador d’aquesta jornada. Però els dos anys que té al davant li mostraran, ara sí, com funcionen els límits de la democràcia americana.
☰