El desaprofitament d’aliments costa 250 euros a l’any a cada llar espanyola
El Senat reclama al Govern un observatori per intentar erradicar el desaprofitament alimentari Un informe de la Cambra alta suggereix avantatges fiscals per comercialitzar la fruita i la verdura ‘lletges’
El pa d’ahir ha quedat dur. A les escombraries. El nen només s’ha menjat un filet de pollastre i no tots dos. A les escombraries. Ens ha sobrat mitja amanida. A les escombraries. La fruita està lletja. A les escombraries. Al formatge li ha passat la data de consum preferent. A les escombraries. I així fins a arribar als 250 euros a l’any, la xifra estimada de l’impacte econòmic que té el desaprofitament d’aliments a cada llar espanyola. El consumidor és responsable del 42% del menjar que acaba al contenidor. Mentrestant, la indústria i el sector primari (els agricultors) representen el 39%. L’hostaleria, el 14%. I la distribució (mercats,supermercats i botigues), el 5%.
La setmana passada, el Senat –després de gairebé dos anys de feina– va aprovar amb el consens de tots els grups polítics un informe en què es constata la dimensió del problema i es demana al Govern la creació d’un Observatori del desaprofitament alimentari. Els senadors proposen una bateria de mesures per a tots els sectors implicats: des de campanyes de conscienciació fins a rebaixes fiscals per a la comercialització de productes lletjos: fruita i verdura menys estètica però amb les mateixes propietats nutricionals que la fruita i verdura bonica.
PROBLEMA ÈTIC I AMBIENTAL «Llençar menjar és insostenible des del punt de vista ètic i mediambiental», resumeix el senador que ha impulsat la iniciativa, José María Cazalis (EAJPNB), per qui Catalunya i el País Basc són les autonomies més conscienciades. La pilota és ara a la teulada del Govern central. «Tot depèn de la voluntat política de l’Executiu per crear l’Observatori i començar a aplicar mesures». Segons el parer del senador basc, l’organisme hauria d’incloure totes les administracions, així com experts, consumidors i representants de la cadena alimentària. Cazalis també destaca la importància que la comissió del Senat, assessorada per una quinzena d’experts, hagi aconseguit fer una definició del desaprofitament: «Tot aquell aliment que s’ha sembrat o recollit com a aliment i no arriba a alimentar ningú».
L’associació de fabricants i dis- tribuïdors (AECOC) treballa des del 2012 contra el desaprofitament sota el lema «els aliments són un tresor». El 24 de setembre comença la primera setmana monogràfica, en què hi haurà involucrades grans superfícies, restaurants i menjadors escolars. També s’han apuntat a la campanya prestigiosos xefs, com Juan Mari i Elena Arzak, Martín Berasategui, Pedro Subijana i Eneko Atxa, que s’encarregaran d’inundar les xarxes amb receptes d’aprofitament.
POC PREU, MOLT VALOR «No som conscients del valor dels aliments, cosa que no té res a veure amb el preu. Moltes vegades llencem pa a casa i pensem: total, pel que val... Ens hem d’adonar que l’alimentació no té desaprofitament. I això és una cosa que s’han d’aplicar totes les baules de la cadena, no només les famílies», adverteix la directora de comunicació d’AECOC, Nuria Pedraza.
Espanya no és el país europeu que més menjar llença. Ocupa el lloc número set després del Regne Unit, Alemanya, Holanda, França, Polònia i Itàlia. A Espanya –a tots els sectors implicats– es malversen 7,7 milions de tones d’aliments cada any (xifra que representa el 14% del desaprofitament de tot Europa). El problema és seriós i s’està movent fitxa des de fa temps.
També a nivell particular. El 2016, una mare de Girona, Cristina Romero, va portar al Congrés dels Diputats més de 220.000 firmes per sol·licitar un canvi legislatiu amb l’objectiu de poder aprofitar els excedents dels menjadors escolars. Per llei, el menjar que ja està elaborat –tot i que ningú l’hagi tocat– no es pot donar.
La comissió del Senat sobre el desaprofitament alimentari inclou al seu informe, precisament, un apartat sobre l’anomenada legislació del bon samarità. Va néixer als EUA i, a Europa, només està en vigor a Itàlia. Consisteix a eximir de responsabilitat en el cas que un menú elaborat (sense tocar per cap comensal) i donat «de bona fe» perjudiqui la salut a qui l’acabi menjant. Els restaurants i diverses organitzacions no governamentals estan treballant en una proposta legal per a Espanya.
UN TÀPER AMB LES SOBRES Las donacions a bancs d’aliments són, de fet, un dels mètodes més utilitzats per combatre el malbaratament, especialment arran de la crisi econòmica global. Però el que el Senat i AECOC pretenen és que agricultors, supermercats, restaurants i consu-
midors apliquin mesures per evitar excedents. L’informe parlamentari demana als cambrers dels restaurants, per exemple, que informin de la mida de les racions i que fomentin l’ús de la doggy bag (el tàper amb les sobres), que moltes vegades «no es reclama per vergonya». Als consumidors els demana que facin compres «planificades i responsables» i que siguin conscients que la data de caducitat no és el mateix que la data de consum preferent.
Mentrestant, els supermercats –tot i que només són responsables del 5% de tot el menjar que acaba a les escombraries– també poden combatre la xacra amb petits gestos. El senador Cazalis posa un exemple: «Les ofertes de tres productes pel preu de dos haurien d’aplicar-se només als aliments amb dates llarguíssimes de caducitat». També poden rebaixar el preu de productes que estan pròxims a caducar, una cosa que ja fan diverses cadenes.
L’informe del Senat dedica un capítol als aliments lletjos i assegura que es tracta d’un problema cultural del consumidor, que s’ha acostumat a veure productes atractius als quals associa la idea de qualitat. «També els distribuïdors en són responsables, perquè durant molt temps s’han dedicat a embellir l’aliment. Per exemple, encerant pomes», detalla l’informe. La recomanació del Senat passa per aplicar un tipus diferenciat d’IVA per als productes lletjos. Aquesta rebaixa es podria aplicar tant a l’agricultor (perquè els comercialitzi en lloc de deixar-los sense recollir) com les grans superfícies comercials.