Rússia i Turquia s’entenen, Idlib pateix
Moscou és l’actor dominant d’un conflicte que apunta sense remei a una victòria d’Al-Assad
Que Rússia i Turquia hagin arribat finalment a un acord temporal en relació amb la província siriana d’Idlib no vol dir que això eviti la violència diària als més de tres milions de persones que s’amunteguen allà, o que impedeixi l’ofensiva governamental contra l’amalgama de faccions rebels que s’hi han anat acumulant, amb Hayat Tahrir al-Sham (lligat a Al-Qaida) al capdavant. L’acord per establir a partir del 15 d’octubre una zona desmilitaritzada d’uns 20 km d’ample, que separi les forces sirianes de les posicions rebels, tan sols serveix per impedir que les tensions russoturques es desbordin.
Vladímir Putin, amb les benediccions iranianes i conscient que continua portant la veu cantant en aquesta tragèdia, ha permès que Tayyip Erdogan surti airós de moment d’un carreró en què ell mateix s’havia ficat, al rebutjar dràsticament una ofensiva general per temor de l’onada de refugiats que s’afegirien als més de tres milions que ja allotja en territori turc. En essència, s’ha optat per jugar a guanyar temps.
Temps perquè vagi fent efecte la fase actual de l’ofensiva que, amb suport rus i iranià sobre el terreny, busca estovar físicament i moralment els enemics amb foc artiller i aeri, amb total menyspreu a la sort que puguin córrer els civils atrapats en el parany. Temps perquè les forces lleials a Damasc que actualment estan netejant altres reductes rebels al sud i a l’est del país puguin rematar les seves tasques abans d’afegirse a l’esforç bèl·lic a Idlib. Temps igualment per desgastar un Erdogan que, oblidat ja el seu somni de fer caure el seu veí, observa amb inquietud l’acostament de les poderoses milícies kurdes a Baixar al-Assad, cada vegada més disposades a col·laborar en els atacs a canvi de concessions polítiques i econòmiques. I temps, per fi, per explorar la possibilitat que finalment Ankara aconsegueixi unir bona part dels actors violents actius a Idlib contra HTS, sense descartar que com a resultat pugui acabar annexionantse una part de la província.
Però aquell mateix temps pot jugar en contra dels qui es veuen a si mateixos com a omnipotents arquitectes d’un nou Pròxim Orient. N’hi ha prou amb esmentar un esdeveniment tan recent com la demolició accidental d’un avió rus d’intel·ligència de senyals per bateries antiaèries sirianes que, previsiblement, el que pretenien era fer caure algun dels quatre F-16 israelians que en aquell moment atacaven objectius sirians per entendre que, com tantes vegades ha passat ja en aquests últims set anys i mig, tot pot quedar superat immediatament pels esdeveniments.
És obvi que Moscou s’ha convertit, amb la sorprenent atzagaiada nord-americana, en l’actor dominant d’un conflicte que ja apunta sense remei a una victòria d’Al-Assad. Ell és qui té més pressa, però sap que només podrà aconseguirla al ritme que marqui el trio Moscou-Ankara-Teheran. Si aconsegueix controlar les seves ànsies genocides sap que, si no és avui, serà demà quan posarà les seves mans sobre Idlib.
☰
Codirector de l’Institut d’Estudis sobre Conflictes i Acció Humanitària (IECAH).
Núñez Villaverde