«Sempre he pensat que en una altra vida vaig ser espanyol»
ASGHAR FARHADI Director de ‘Todos lo saben’
És un dels cineastes més respectats a nivell internacional. Ha guanyat dos Oscars a la millor pel·lícula de parla no anglesa (el 2012 per Nader i Simin, una separació i el 2017 per El viajante) i les seves pel·lícules es caracteritzen per plantejar tota una sèrie de conflictes morals al voltant de la naturalesa humana. Volia rodar a Espanya des de feia molts anys, des que va viatjar al nostre país amb la seva família i la seva filla petita es va obsessionar amb les fotografies d’un nen desaparegut que tenia la mateixa edat que ella.
A partir d’aquell moment va començar a imaginar una història darrere d’aquell segrest, es va documentar, es va traslladar durant un temps a un poble castellà per amarar-se de la nostra idiosincràsia i va reclutar un dels repartiments hispans més espectaculars del cine recent (capitanejat per Penélope Cruz i Javier Bardem) perquè la protagonitzés. El resultat és Todos lo saben, una pel·lícula que utilitza elements de thriller i drama per parlar sobre el passat, la culpa, la mentida i les decisions que marquen una vida. — Quan el vaig entrevistar per la seva anterior pel·lícula, El viajante, va comentar que la cultura iraniana era molt similar a l’espanyola. ¿Continua pensant el mateix després d’haver rodat a Espanya?
— Sí, encara més. No només culturalment, sinó per la manera en què manegem les emocions. Evidentment no em referia a la situació política, els dos països es troben molt allunyats l’un de l’altre en aquest sentit, però si ens fixem en les arrels, són bastant similars.
— ¿Potser per aquesta raó ha preferit rodar en un entorn rural?
— Forma part d’aquestes similituds, sí. Al meu país encara hi ha les baralles per les terres i les propietats, és una cosa que conec bé.
— ¿Com va ser el seu procés d’investigació a Espanya?
— No volia que la pel·lícula es convertís en una sèrie de clixés entorn de la cultura espanyola. És una cosa que detesto quan es parla per exemple de l’Iran i no podia permetre’m fer el mateix en aquesta ocasió. Existia el perill de resultar superficial, així que m’he esforçat molt a fer-ho bé. Me’n vaig anar a viure a un poble i he conversat amb moltíssima gent que m’ha aclarit tots els dubtes que tenia. Tots han sigut extraordinàriament amables, no em puc queixar, m’ho han posat molt fàcil i espero haverho fet bé.
— ¿Li fa pena no representar Espanya als Oscars?
—Sí. Però és un procés de votació que cal respectar. Vull pensar que no es tracta de la meva procedència, sinó perquè els acadèmics no van veure la meva pel·lícula perquè encara no s’havia estrenat. Jo sempre he pensat que en una altra vida vaig ser espanyol (rialles).
— Les seves pel·lícules són plenes de conflictes morals, ¿què volia retratar en aquesta ocasió?
— A Todos lo saben hi ha diversos personatges que han de prendre decisions difícils. Jo em preguntava si estaven fent el correcte. ¿Té raó l’Alejandro (Ricardo Darín) que creu que Déu salvarà la seva filla? ¿O té raó el Paco que ven totes les seves possessions per pagar un rescat? ¿Qui fa el que és correcte?
— Llavors, la pel·lícula planteja una diatriba entre fe i diners
— Són dues maneres d’estimar al cap i a la fi (rialles). Cadascú pot ferse una pregunta diferent i posicionar-se en vista del que plantegen els personatges. A mi també m’interessava molt parlar del passat, fins a quin punt som responsables i hem de retre comptes davant d’ell. Jo soc una persona molt diferent ara a la que vaig ser quan tenia 20 anys, però cal ser conseqüent amb tot el que vas fer en aquell moment.
— Moltes de les seves pel·lícules es divideixen en dues parts, Todos lo saben també
—En la primera part intento que l’espectador elegeixi un bàndol, que mostri la seva empatia cap a un o un altre personatge. Després apareix una crisi, una diatriba moral i toca plantejar-se si s’actuaria de la mateixa forma o no. És una manera de conèixer-se millor a un mateix, autoqüestionar-se a través de dilemes.
— ¿També podria ser que en la primera part només vegem les aparences i en la segona furguem en la veritat? — També. Mai escric de manera lineal. Les meves pel·lícules són com les nines russes, cal anar de la gran a la petita per arribar a l’essencial.
— El conflicte de classes també vertebra gairebé totes les seves pel·lícules
— És una baralla, una guerra silenciosa que ocorre a tots els països del món. Sembla que hagi desaparegut, però en realitat és aquí i ho veiem, sempre hi ha una classe que intenta humiliar la que considera més baixa.
— A les seves pel·lícules la dona sempre té un paper molt important
— A l’hora de redactar el guió no divideixo els personatges entre homes i dones, aquesta divisió la considero una discriminació, però inconscientment quan escric m’adono que elles són més fortes. Les dones són més poderoses a l’hora de fer canvis en la societat.
— ¿Quin tipus de cine espanyol va veure abans de fer Todos lo saben? —No tinc una referència precisa. Són moltes les pel·lícules que em van ajudar a concebre aquest univers, però en especial les obres de Pedro Almodóvar i de Carlos Saura.
— ¿Què és el que més li va agradar a l’hora de rodar a Espanya?
— La gent i el seu ànim. Fa dos mesos vaig tornar al poble on rodem i va ser un retrobament molt bonic que em va emocionar molt.
— ¿I com és rodar amb actors espanyols?
— Han sigut molt disciplinats. Venien amb molta energia i volien donar el millor de si mateixos, i això és un regal per a qualsevol director.
— Com es troba la situació dels cineastes a l’Iran. ¿Tornarà a treballar-hi?
— Treballar a l’Iran és difícil perquè hi ha molts problemes i la gent està desanimada. Però mai trencaré aquesta relació perquè és d’on soc, i per tant d’on més em nodreixo com a artista.
☰
«Vull creure que la meva pel·lícula no va als Oscars perquè els acadèmics no la van veure, no per la meva procedència»