Debats d’allau
Les controvèrsies en què se simplifica i no hi ha matisos amaguen molt més del que mostren
FRANCISCO
Dos debats, el de monarquia o república i el del dret a decidir, reclamen aquests dies l’atenció. Encara que diferents en contingut i extensió, comparteixen algunes característiques. Tots dos són metadebats, discussions genèriques que polaritzen l’opinió al voltant de disjuntives simples, dotades d’una gran eficàcia delimitadora (s’és partidari d’una opció o de la contrària) i d’un alt poder de mobilització. En els dos casos hi ha transcendents qüestions de fons que queden tapades pel soroll de les primeres, i la seva discussió s’eludeix o es posposa. En el primer d’aquests debats, el que queda ocult és com millorar, ja sigui amb monarquia o amb república, la qualitat i el funcionament de les institucions democràtiques. En el segon, les raons i les conseqüències, a curt i llarg termini, d’una hipotètica secessió de Catalunya. FA POC
l’historiador Álvarez Junco escrivia que, si és molt demanar que el discurs polític sigui racional, potser es podria demanar que fos una mica menys infantil. No obstant, en l’aparició i extensió d’aquests debats hi ha, a pesar de la notable puerilitat amb què es plantegen les opcions, un component, es diria, inequívocament adult i racional. En realitat, el seu èxit en la nostra esfera pública actual es deu a una combinació de funcionalitat política i eficàcia mediàtica.
A algunes forces polítiques, un debat plantejat així els permet ampliar l’univers dels partidaris sense entrar en empipadors detalls que revelarien diferències d’opinió poc conciliables. Com més elemental sembli la qüestió (¿qui s’ha d’oposar que la gent voti, ja sigui sobre la secessió o la forma d’Estat?), millor per sumar adeptes i castigar aquells adversaris que carreguen amb el llast de la precisió o el matís. Gran cosa també per als mitjans: confrontacions en forma de disjuntiva binària, de gran potència simbòlica i autoexplicativa, proveïdes de forta càrrega emocional. Discussions que permeten crear estereotips senzills, diferenciar entre un bàndol i l’altre, portar el còmput de les relacions de poder entre tots dos, traslladar a les tertúlies i les discussions a la xarxa l’efervescència de la competició esportiva.
A més d’ocultar els aspectes essencials del que hi ha en joc, un bon debat d’allau es caracteritza per fugir de la concreció com de la pesta. Així passa en els dos que comentem. El que versa sobre monarquia o república eludeix les consideracions sobre les característiques que hauria d’adoptar una forma d’Estat o l’altra, sobre les modalitats presents en diferents països, el caràcter més o menys presidencialista o parlamentari d’un possible règim repu-
Sobre la forma d’Estat i el dret a decidir es parla més d’un ‘què’ abstracte que del ‘com’
blicà, les atribucions i les competències, els procediments d’elecció. El del dret a decidir defuig parlar del demos (a qui li correspon exercir tal dret), del seu fonament, configuració i límits, de la seva relació amb el marc constitucional, dels possibles processos de negociació i acord, dels seus efectes, de la seva possibilitat de ser exercitat en el futur.
I és que, per gaudir de l’eficàcia que els atribuïm, les controvèrsies s’han de configurar com a discussions sobre un què abstracte, intemporal i inassequible a les adherències impures dels quès concrets. I allunyar-se sobretot dels coms que minarien inevitablement el seu po- tencial de suma, contaminant de política –prosaic i empipador assumpte, aquest de la política– el seu periple pels principis més elevats. S’HA DE
reconèixer a aquests debats un efecte beneficiós: aconsegueixen incorporar a la discussió sobre la cosa pública –en aquests temps de desafecció– molts ciutadans descontents amb l’statu quo. La seva capacitat de mobilització no és menyspreable, com tampoc ho és el toc d’alerta que representen per a una societat massa acostumada a la indiferència i la passivitat envers els temes col·lectius. Dit això, convé reparar en el cost que traslladen als processos de formació de l’opinió, al centrar l’atenció en temes tan genèrics com manipulables pels interessos en joc. Inclouen, sí, milers de ciutadans, però assignant-los un paper de menors d’edat i afavorint l’èxit de discursos demagògics i populistes. Produeixen lideratges de baixa qualitat, basats en la simplificació de realitats complexes, i, el que és pitjor, desvinculen l’elecció entre les diferents opcions de les seves conseqüències a mitjà i llarg termini.
En definitiva, els debats d’allau es caracteritzen per amagar molt més del que mostren. Rebaixen la deliberació pública a una cacofonia de veus antagòniques de la qual és difícil, per a la ciutadania, deduir línies d’avanç i progrés. Amartya Sen diu, amb raó, que la democràcia és el govern per discussió, però les discussions d’aquest tipus s’assemblen més aviat a la seva caricatura.
H