Un aparador polític
LA REBOTIGA D’UN ESPECTACLE ÚNIC
¿Què és avui un Mundial de futbol? La pregunta sembla capritxosa, però en realitat és més pertinent que mai. Perquè la gran paradoxa és que el gran esdeveniment global d’aquest esport, tret de comptades excepcions, és un pobre espectacle esportiu: hi ha moltes estrelles, cert, però poc joc. Grans jugadors es veuen obligats a compartir alineació amb companys que, per molt compatriotes que siguin, gairebé no es coneixen i els partits que han disputat junts generalment es poden comptar amb els dits d’una mà. A aquesta deficiència s’hi uneix un altre factor encara més inquietant, que és la poca valentia d’uns seleccionadors que viuen aclaparats per la pressió insuportable que els genera l’entorn de cada un dels seus països, i que en cas de dubte sempre opten per l’opció més conservadora.
Si parlem del model de joc, no abunden propostes precisament sofisticades, més enllà del conegut estil de la Roja, que d’altra banda només és un plagi lliure de drets del manual que li ha prestat el Barça. El resultat és que seleccions abans alegres com el Brasil o França s’han anat desfigurant i vulgaritzant, sense adonar-se que, just quan s’han acovar- dit, és quan han deixat de guanyar.
El Mundial no és doncs el que hauria de ser, és a dir, una exhibició de l’excel·lència del futbol. Tampoc ho és el seu vergonyant organitzador, una FIFA que demana al camp un fair play que brilla per la seva absència als
Les velles nacions s’aprofiten del Mundial per demostrar tot el seu poder
seus despatxos. L’últim exemple ens l’ha donat amb aquesta grotesca concessió del Mundial 2022 a Qatar, un país que té la virtut d’estar sempre barrejat en assumptes dubtosos. I és que organitzar un Mundial en un Estat amb nul·la tradició futbolística i en una seu que obligaria a jugar a l’estiu a temperatures al voltant dels 50 graus tan sols s’aconsegueix, com s’ha provat, amb una gran mestria en l’art dels suborns.
Davant d’aquest panorama, procedeix repetir la pregunta: si un Mundial de futbol té tan poc de futbol i els seus organitzadors tan sols pensen en els diners, ¿què és en realitat? Queda el més evident: la geopolítica. Tota aquesta aparatosa exhibi- ció de banderes i colors és, encara que sembli ridícul, una de les grans esperances que tenen les velles nacions de demostrar el seu poder i per això hi ha, com a prova, l’elenc de caps d’Estat que apareixen durant l’esdeveniment per confirmar la seva inevitable lectura en clau governamental.
Res d’innocent
Els que sempre ens alliçonen que no s’ha de barrejar esport i política, concedeixen durant el Mundial unes breus vacances a les seves creences i celebren els gols del seu país amb una efervescència tan comprensible com delatadora. En aquesta exhibició etnicista per demostrar la suposada supremacia d’un Estat sobre un altre no hi ha per descomptat res d’innocent ni encara menys res de franc: fa uns dies vam descobrir que les primes per als jugadors espanyols tripliquen les d’Alemanya o França. O sigui, que finalment tenim resposta. Un Mundial és un fenomenal aparador. Polític, evidentment.