Qui mana de debò a Espanya
Ai, si jo fos català i nacionalista! Si jo fos català i nacionalista, escriuria una cosa semblant a això: senyors magistrats de la Sala Contenciosa del Tribunal Suprem, els felicito per la seva rapidesa, ja que només han trigat 24 hores a replantejar la seva decisió que els impostos de les hipoteques els paguin els bancs en comptes dels seus clients. Lloo la seva sensibilitat davant l’“enorme repercussió econòmica i social” que va provocar la seva primera decisió. És senyal que vostès no viuen aïllats i tenen presents les circumstàncies externes o ambientals. Però, com a nacionalista català, em sento incòmode. ¿És més important per a vostès la repercussió econòmica d’una mesura que la repercussió política d’una altra? ¿Vostès poden sotmetre a revisió el que ja s’ha decidit en una qüestió d’impostos, però és intocable el que un altre magistrat del mateix tribunal va decidir sobre líders polítics empresonats, amb el que això va suposar per a la convivència? ¿Els importa més la reacció de la borsa per la garrotada a la banca que els sentiments de milers i milers de ciutadans que es manifesten i omplen el país de llaços grocs?
Això escriuria si jo fos català i nacionalista. I sense ser-ho, també ho escric. Fins ahir jo tenia diverses creences. Creia que els jutges manen molt, perquè són capaços de clavar-li un cop a la poderosíssima banca. Creia que la justícia és l’única que pot corregir la mala praxi de les entitats financeres, tal com es va demostrar en les preferents o les clàusules terra. Creia que existeix un efectiu govern de jutges i no em molestava perquè això és una de les essències de l’Estat de dret. I creia que, per decisions com les de l’impost d’hipoteques, els tribunals són grans instruments de justícia social. Cap govern, ni socialista ni conservador, no va fer tant pel repartiment de la riquesa i la correcció d’arbitrarietats i abusos dels menys afavorits.
Ara canvio aquestes conviccions per una pregunta: qui mana a l’Estat de dret, la justícia o els mercats? Si la sala del Suprem és tan insegura que vol sotmetre el que va dictaminar al ple de la sala, és que va veure les cotitzacions dels bancs, es va espantar davant els milers de milions perduts en un dia i es va alarmar davant la nova crisi bancària que podia provocar. Aquesta és l’“enorme repercussió econòmica i social”. Com que l’indici de rectificació és tan insòlit, cal sospitar que hi va haver, a més, influències i pressions d’altres poders públics, més o menys amb aquest argument: el Tribunal Suprem no pot provocar una catàstrofe financera, que l’última crisi mundial va començar per la fallida d’una sola entitat, Lehman Brothers.
Quina tremenda lliçó! El poder real està molt repartit. La independència de la justícia existeix, però arriba on comencen altres interessos. El que és una magnífica notícia per a persones particulars pot ser una hecatombe per al conjunt del país. I els senyors magistrats han de saber que poden fer tot el que figura en la llei, però no poden oblidar l’entorn ni les conseqüències d’una decisió. I això també ho diria si fos nacionalista català.